Archive for the ‘Sense Categoria’ Category

. Els disturbis que anit van estendre’s a gran part de Londres, Birmingham, Liverpool i Bristol l’última nit, són una explosió d’amargor i ràbia. Això és el que passa en una societat on la desigualtat és cada cop més gran i profunda, on hi han grans bosses de pobresa i atur, on hi ha un assetjament i racisme sistemàtic per part de la policia i on molta gent jove sent que no te cap mena de futur.

Al igual que les protestes estudiantils de l’any passat, és la “generació perduda” creada pels Toris (partit conservador britànic) la que està al centre d’aquesta lluita –encara que també molta gent més gran hi ha estat involucrada.

Els factors que han fet que es rebel·lessin afecten a milions de persones. Els disturbis no són la causa de actes “criminals” o de “violència sense sentit”. Eslògans polítics com “Quins carrers? Els nostres carrers”, o la demanda de “justícia” i denúncia de la policia han format part de la protesta.

El teló de fons és l’agreujament de la crisi capitalista. La anarquia del mercat és molt més devastadora que la suposada anarquia dels carrers. Els banquers i els homes de negoci, que continuen enduent-se grans primes malgrat que els sous estan caient, s’han fet realment molt més rics que qualsevol saquejador.

El racisme i la brutalitat policial

A Tottenham el punt de partida va ser l’assassinat per part de la policia de Mark Duggan –i les mentides i la manera tan cruel de tractar la seva família. Aquest és només l’últim episodi d’una història de racisme i brutalitat policial a l’àrea.

Cap oficial de policia ha estat declarat culpable de la mort en custodia en els últims 40 anys, malgrat que hi ha una mitjana d’una mort per setmana. A principis d’any, milers de persones es van manfiestar al sud de Londres arran de la mort de l’artista de reggae Smiley Culture, el qual va ser acusat per la policia d’apunyalar-se a ell mateix mentre estava a casa seva.

Aquest incidents són només una part del racisme policial. Però l’assetjament de joves negres i asiàtics és quelcom diari en la vida a Gran Bretanya. La possibilitat que la policia aturi i registri a la gent negre és 26 vegades més gran que per la gent blanca.

Durant les protestes ja han estat detingudes centenars de persones. De ben segur que hi haurà un clamor des de la premsa i els polítics buscant venjança, i donar encara més poder a la policia. Nosaltres ens oposem completament a aquestes mesures. Ja se’ns han tret masses drets.

El escàndols a la premsa de Murdoch han mostrat clarament la corrupció de la Policia Metropolitana. El seu racisme i la seva brutalitat ha quedat clar per milions de persones. L’ultima cosa que necessitem és donar-lis més poder.

Els atacs dels Toris

De la mateixa manera els disturbis no s’haguessin donat sense els atacs del Govern Tori. A Haringey, el districte al que pertany Tottenham, hi ha 54 persones per cada lloc de treball vacant i vuit dels 13 centres per joves seran tancats a causa de les retallades del Govern. L’any passat el Govern va treure a 630.000 joves la Prestació per Educació i va triplicar la matrícula universitària, posant una gran senyal de “No accés a l’educció” per molta gent.

Gran Bretanya ja és menys igualitària que als anys 30. Mentre molts dels que van deixar l’escola el mes passat s’enfronten a un futur sense esperança, la fortuna combinada de les 1.000 persones més riques de Gran Bretanya va augmentar al 2011 de 60.000 milions de lliures (gairebé 70.000 milions d’euros) a gairebé 400.000 milions de lliures (gairebé 500.000 milions d’euros). Les retallades de 81.000 milions de lliures (gairebé 94.000 milions d’euros) ordenades pel Govern de David Cameron significaran la pèrdua de milers de llocs de treball, comunitats devastades i serveis socials destrossats.

En algun moment la gent que ha estat posada contra la pared es donarà la volta i s’hi tornarà. Això és el que està passant ara, de la mateixa manera que va passar amb el regnat de Margaret Tatcher als anys 80, la gran depressió als anys 30 i durant la dècada del 1880 –tots períodes on es van donar disturbis a Gran Bretanya.

Els disturbis també són una clara mostra del total fracas del Partit Laborista (el PSOE a l’Estat espanyol) d’Ed Miliband alhora d’oferir una alternativa als Toris. Tots els partits polítics ofereixen essencialment la mateixa recepta, de la mateixa manera que ara només troben solucions en els canons d’aigua, els centres penitenciaris i l’exèrcit als carrers.

La resistència és la resposta

Els disturbis són una expressió de la ràbia, com va dir Martin Luther King, són “el llenguatge dels que no s’escolta”. Però per aturar als Toris necessitem més que això. Necessitem més protestes com les del passat 26 de març i la vaga de 750.000 treballadors i treballadores del passat 30 de juny. Aquestes lluites poden unir a la gent jove desesperada i als i les treballadores que s’enfronten a les retallades de llocs de treball, atacs contra les pensions, grans baixades de sous i pitjors condicions laborals.

Fem una crida a la TUC (la confederació de sindicats), sindicats i campanyes a llançar-se de cap a la lluita contra les retallades, la pobresa i el racisme. Fem una crida a construir accions com la manifestació contra la English Defence League (organització feixista que actua als carrers) a l’est de Londres que tindrà lloc el proper 3 de setembre, a la protesta contra la conferència dels Toris a Manchester el proper 2 d’octubre i a la vaga coordinada de més d’un milió de treballadors i treballadores planejada pel proper mes de novembre.

Una solució per la desesperació que ha portat als disturbis necessitarà un tipus de societat diferent, on les necessitats de la gran majoria de la gent, no les d’una minoria, aniran primer.

Socialist Workers Party

El Socialist Workers Party és l’organització germana d’En lluita a Gran Bretanya.

Traducció: Manel Ros

Anuncis

Alliberem els i les detingudes del PSM

Posted: 20/07/2011 by ixent2011 in Sense Categoria
Alliberem els i les companyesdel PSM detingudes a Kuala Lumpur

Amb l'horitzó de les eleccions el 2013, el govern està tractant desesperadament de silenciar a tota l'oposició.

 

Amb l’horitzó de les eleccions el 2013, el govern està tractant desesperadament de silenciar a tota l’oposició.

Fundada el 2006, la coalició per a les eleccions justes i transparents, conegut com el Bersih, ha llançat una nova campanya de Bersih 2 per canviar la llei electoral abans de les pròximes eleccions generals que se celebraran el 2013 a Malaysia  . La coalició està formada per 62 organitzacions no governamentals de la societat civil i amb el suport de partits polítics d’oposició. Bersih 2  formula en vuit punts les seves peticions entre les qual hi ha l’establiment d’una campanya electoral  de tres setmanes, la verificació de les llistes de votants, la prevenció del frau, l’accés proporcional als mitjans de comunicació i posar fi a la corrupció.

Bersih 2 té un ressò creixent en la població  i l¡ha convidada a participar en una manifestació del dissabte 9 de juliol que ell govern ha fet tot el possible per evitar, perquè volias impedir el seu èxit previsible.

 Malgrat la prohibició,  les primeres detencions de més de 200 militants i la impossibilitat dels milers de manifestants d’entrar a Kuala Lumpur, més de 50.000 persones van sortir als carrers.

La policia va arrestar més de 1.600 manifestants i va dispersar  la manifestació pacífica amb canons d’aigua i gasos lacrimògens. Totes les persones detingudes van ser alliberades més tard.

Igual que molts règims autoritaris, les revolucions àrabs espanten al govern del principal partit, UMNO,  que ha governat el país ininterrompudament des de la seva independència el 1957.

El govern vol impedir l’extensió de la campanya de Bersih 2  que es fa ressò d’una campanya iniciada per primera vegada el 2007 i que va ser seguida el 2008 per una derrota electoral sense precedents a la coalició governant i el principal partit UMNO.

Mentrestant, el govern ha detingut a 30 activistes del PSM (Partit Socialista de Malàisia) que distribuïen volants com a part de la seva campanya contra el govern “Ja n’hi ha prou, és hora de dimitir.” A 6 de les persones detingudes, inclòs un membre del parlament federal, s’han aplicat la Llei d’excepció (Decret d’urgència) que permet al govern mantenir-los tancats en dures condicions durant 60 dies sense judici previ. Els seus advocats i les famílies tenen un dret molt limitat de visites.

El Pla Nacional d’Acció dóna suport a la campanya internacional llançada pel PSM per al seu alliberament immediat i incondicional. Qualsevol militant pot contribuir de forma activa a :

· Signatura la petició en línia: http://www.petitiononline.com/eo6/petition.html

· Enviant cartes per correu a les autoritats. El model de carta ( traduïda i original) i les adreces de correu electrònic són els següents:

Danielle Sabai

Molt senyor meu: Ens dirigim a vostè en relació amb la detenció dels membres del Parlament Dr Jeyakumar Devaraja Sungai Siput i 29 membres del Partit Socialista de Malàisia que han estat detinguts a Penang, acusats d’intentar la reconstrucció del Partit Comunista i la guerra contra el Rei . Aquestes són les càrregues extremes sobretot quan hi ha no més mínima evidència per donar suport això. Entenem que es troben detinguts sota condicions deplorables i que no són acceptables, especialment quan Malàisia s’asseu en el Consell de Drets Humans. Per això l’ instem a  intervenir en aquest assumpte i demanen la seva assistència per facilitar el seu alliberament immediat. Gràcies per la seva atenció en aquest assumpte. Atentament,

 

Dear Sir

We write to you concerning the detention of Member of Parliament Sungai Siput Dr Jeyakumar Devaraj and 29 members of the Parti Sosialis Malaysia who have been detained in Penang.
They have been charged for attempting to revive the Communist Party and waging war against the King. These are extreme charges especially when there is no shred of evidence to support this.
We understand that they are being held under deplorable conditions which are not acceptable especially when Malaysia sits on the UN Human Rights Council.
As such we urge your good self to intervene in this matter and seek your assistance to facilitate their immediate release.
Thank you for your attention in this matter.
Yours faithfully,

 

Yab Datuk Seri Najib Tun Razak,
Primer Ministre, Malàisia
Oficina del Primer Ministre,
bloc principal, Perdana Putra Building,
Centre Administratiu del Govern Federal,
62.502 Putrajaya, Malàisia

Tel: 603-8888 8000
Fax: 3444 603-8888
e-mail: ppm@pmo.gov.my

 Tan Sri Ismail Omar

Sri Ismail Omar

Inspector General de Policia
IBU Pejabat Polis Diraja Malàisia,
50.560 Bukit Aman,
Kuala Lumpur, Malàisia. Tel: 603 2262 6015 Fax: 603 2272 5613 rmp@rmp.gov.my

 

Llorenç Buades Castell

L’objectiu de l’economia capitalista no és satisfer les necessitat humanes. L’objectiu és el lucre dels empresaris i la seva voluntat de fer-se el més rics que puguin en el període de temps més curt possible. Per tal de fer-se rics han de vendre productes i per vendre productes han de generar necessitats. Si no es generen necessitats no hi ha persones que comprin. La publicitat servirà a l’empresari per generar necessitats que en molts casos no són reals, però del que es tracta és de vendre, perquè sense venda no hi ha realització possible de benefici. Aquest aspecte no és gens valorat per la majoria de l’ecologisme polític que viu plàcidament dins aquesta contradicció irressoluble intentant tapar forats. Es tracta d’un ecologisme que no va més enllà de l’ambientalisme propi dels ben coneguts “paisajes pintorescos “.

Per tal de vendre més productes, aquests han de tenir una durada menor. Si els productes tenen llarga durada el negoci de l’empresari no pot anar bé, i per això ens trobam ara amb cotxes de menor durada, amb televisors de plasma que entren en fallida a poc d’acabar la garantia quan abans duraven fins a 25 anys, amb jerseis mal cosits que es venen a preu superior per la marca i que ben aviat esquinces les mànegues, amb calçons de marca que no passen de l’any perquè ben aviat es foraden, s’esquincen els cosits de les butxaques, les cremalleres són poc resistents.

Els cartutxos de tinta d’impresora duren un no res, com les piles o les bombetes..I tot això no són més que elements que fan que l’increment de les necessitats productives que generen les dinàmiques del capitalisme esdevenguin més destructives que mai.

Fa un parell de dies, Evangelos Venizelos estava al servei dels traficants d’armes i com a ministre de defensa en el mes de febrer anunciava la compra de bombes a Israel per equipar els avions de combat grecs SPICE destinant 100 milions d’euros a impulsar el projecte d’armament grec. Grècia és el cinquè importador d’armes. Venizelos fa poc va ser nomenat viceprimer ministre i ministre d’Economia en una remodelació del Govern amb l’objectiu de tancar files en un PASOK que es podia dividir a causa de l’aprovació del pla d’austeritat al Parlament el passat 28 de juny.
Ha deixat el ministeri de defensa per tal d’emprendre una guerra contra el poble grec segons els plans establerts per Papandreu i la Unió Europea.
Els programes d’austeritat a Grècia l’han enfonsada més cap a la recessió com es manifesta amb la davallada del PIB per tercer any consecutiu (-2% el 2009, -4, 5% el 2010, -3, 1% el 2011), mentre que la taxa d’atur arriba al 16%.

Els diputats grecs han aprovat un pla d’ajustament que enfonsarà en la pobresa a la majoria dels habitants per a salvar als financers.

S’incrementaran en un terç els impostos sobre els carburants, el tabac i l’alcohol. Pujaran impostos indirectes com l’IVA, que en el cas de bars i restaurants passarà d’un 13% a un 23% provocant a la vegada una menor possibilitat d’atraure el turisme, la primera font d’ingressos.

També es gravaran béns de luxe com piscines i iots, a més d’introduir una nova taxa “solidària” en les llars propera al 5%.

Els salaris del sector públic es reduiran un 15% i es volen retallar els sous dels empleats d’empreses públiques en un 30% almenys.

El Govern vol retallar en un 25% les plantilles públiques fins a 2015, qüestió que afecta a 150.000 funcionaris.

Els empleats públics ja no percebran pagues extraordinàries però hauran de treballar més hores, amb una setmana laboral que passarà de 37,5 a 40 hores.

La despesa en educació es retallarà, tancant-se 1.976 escoles. El pressupost de la Seguretat Social es reduirà en 1.090 milions d’euros aquest any, en 1.280 milions l’any 2012, en 1.030 milions en 2013, en 1.010 milions en 2014 i en 700 milions en 2015.

L’edat de jubilació passarà a ser als 65 anys des dels 61 anys actuals i amb 40 anys cotitzats.

Es privatitzaran empreses públiques, com el monopoli d’apostes OPAP, l’ Hellenic Postbank, alguns ports, Hellenic Telecom i es vendran accions de Athens Water, Hellenic Petroleum, PPC electric utility, i ATEank, així com d’aeroports, d’autopistes, terres estatals, i drets miners.

Les retallades de Venizelos inclouen també -per primera vegada en tres dècades- una retallada del pressupost per a comprar armament, que en 2013 baixarà en 250 milions d’euros, i altres 350 milions en 2014.

Però els Grecs no podran pagar.La solució a Grècia passa per la cancel·lació dels deutes il · legítims i per un desafiament progressiu a la lliure circulació de capitals i de la propietat privada del sistema bancari

19 J – Un pas endavant.

Posted: 22/06/2011 by ixent2011 in Sense Categoria

Pep Juàrez
Juny 2011

Davant la convocatòria del passat 19-J, els mitjans afins al règim s’han emprat a fons per a criminalitzar, menysprear i dividir al moviment. Després de la repressió de la Plaça de Catalunya, i dels successos del Parc de la Ciutadella, de Barcelona, provocadors infiltrats inclosos, els intents de vincular al conjunt del moviment 15 M amb la violència, i deslegitimar-lo, no semblen haver fet forat entre una ciutadania cada dia més farta de les corruptel·les, de les regles de joc trucades i d’una classe política i burocràtica que actuen com a titelles al servei del capital especulatiu.

Però han escopit al cel i els ha caigut en la cara. Perquè la jornada del 19 de juny s’ha saldat amb una mobilització com no es recordava des de les realitzades contra la guerra de l’Iraq, ara fa més de vuit anys. En el plànol quantitatiu, la mobilització coordinada i massiva en més de seixanta ciutats de l’Estat espanyol ha sorprès a propis i estranys, i dóna fe que, a pesar de no pocs dubtes, incerteses i fins i tot contradiccions, el moviment ciutadà conserva i reforça tot el seu potencial, i se situa cada vegada més fora del control dels mitjans oficials.També s’ha produït un salt qualitatiu important. El fet de cridar a la mobilització del 19-J contra el Pacte de l’Euro, a més de ser oportú i necessari, ha dotat al moviment del 15-M d’uns continguts que fins ara no tenia, i d’una coherència que li permeten un recorregut potser més llarg de l’esperat. Si en el Pacte de l’Euro es condensen les agressions contra els drets laborals i socials de la població europea més importants dels últims seixanta anys, el moviment 15-M ha sabut identificar i treure del seu secretisme a aquest Pacte, i denunciar l’enèsima jugada bruta dels buròcrates de Brussel·les, al servei de les elits capitalistes.Però succeeix que el govern de Zapatero, com l’alumne més aplicat de la Comissió Europea, del FMI i del BCE, ja fa més d’un any que s’ha afanyat a implementar bona part de les mesures incloses en el Pacte de l’Euro: la rebaixa en el sou dels treballadors de l’administració pública, la reforma laboral, la congelació i reforma de les pensions públiques (amb la complicitat dels directius de CC.OO. i UGT), la venda de les Caixes d’Estalvi al capital privat i la reforma (desmantellament) de la negociació col·lectiva.Per això, i coherentment amb la mobilització del 19-J en contra del Pacte de l’Euro, el moviment ha d’avançar en l’exigència de la derogació de totes aquestes mesures, ja imposades contra la majoria social, i avançar en la preparació de les condicions que facin possible com més aviat altra vaga general amb aquest objectiu, aquesta vegada fora de la tutela i de les maniobres de la domesticada burocràcia sindical. Si volem realment una democràcia real, al servei dels treballadors i la ciutadania, una societat justa i equitativa amb drets per a tothom, i una sortida social a la crisi, necessàriament s’haurà de recórrer aquest camí. Libiamo…!19 de juny, 20 hores, carrer Riera de Palma, davant el Teatre Principal. Entre la multitud que va sortir a presenciar el pas de la manifestació, es trobava, omplint l’escalinata que dóna accés a la Plaça Major, un grup de persones massa endiumenjades, fins i tot per ser diumenge. Eren els cantants i actors de l’òpera La Traviata, de Verdi, que durant aquests dies s’estava representant en el Teatre. Ja bé passada la capçalera de la manifestació, la gent els va identificar: Que cantin, que cantin! El tenor no es va fer pregar massa , i des de la finestra balconera del primer pis del Teatre es va arrencar amb el Libiamo!, respost pel cor de les escales, als quals es van unir els centenars de manifestants que estibaven aquest tram del carrer. Va ser un moment únic i excepcional, la casual coincidència de dos móns aparentment tan distints. El resultat no va poder ser millor: un brindis per la llarga vida de la lluita social.

La violència no agrada a ningú, però la realitat és que la més gran, ni la veiem. Estem tan acostumats a la violència sistema, que ja ni la notem. La violència d’un Parlament, que com l’estatal, ha estat còmplice dels desnonaments, d’acomiadaments que han portat a la misèria a famílies senceres, a posar els diners públics en benefici dels bancs i les patronals… I que ara pretén legitimar l’espoli dels i les treballadores amb les retallades a la sanitat i l’educació públiques… un espoli que mai han consultat ni als seus votants ni a la resta de la tan esbombada ciutadania ni catalana ni de l’estat espanyol.

Aquesta violència brutal, que els partits del règim serveixen en safata al capital des de les institucions, i que costa milers de vides, sembla legitimada per fer-se a l’empara de la “democràcia”, com si el fet d’haver rebut un vot cada quatre anys donés un xec en blanc per poder aixafar “legítimament” les condicions de vida de milions, o si justifiqués el dret a prémer el botó del seu escó per eliminar conquestes que havia aconseguit la classe obrera després de grans lluites.

Els parlamentaris que dimecres s’adreçaven al Parlament de Catalunya anaven a votar a favor, o donar la imatge d’estar en contra sabent que permetrien el pas d’una llarguíssima conculcació de drets, estaven exercint la pitjor de les violències: la de legitimar un altre brutal espoli a les vides dels treballadors i treballadores.

Per fer expressa la determinació que no es permetria l’antidemocràtic robatori que es preparava, a plaça Catalunya es va votar el bloqueig al Parlament, com s’estava fent a Grècia amb la vaga general. O és que algú creu que va ser antidemocràtic el bloqueig de 100.000 joves i treballadors al parlament d’Atenes, venut als dictats del FMI amb un pla d’ajust sagnant que deixa a milions de persones a l’estacada per satisfer el deute dels mercats? Aquí la correlació de forces no és (encara) la mateixa, però això no deslegitima l’acció en si mateixa.

És vergonyós que parlamentaris que teòricament s’oposen i que abans de les eleccions “sentien seu” el 15M –com ICV-EUiA o sectors del PSC-, correguessin cap al seu escó en lloc de posar-se al servei de la mobilització. Era molt fàcil des d’una democràcia, diríem que només pseudo-radical, exigir un referèndum sobre les retallades o la llei òmnibus o sobre el no pagament del deute (l’única partida del pressupost que augmenta l’any que ve),…

I és molt més greu que tots, braç a braç, d’IC/EuiA al PP, o de Ciutadans a SI, recolzessin un comunicat conjunt de denúncia dels manifestants i exigència d’una dura repressió. En realitat tots ells s’unien darrere del conseller d’interior Felip Puig, perquè la mobilització posava en dubte la legitimitat que els donen uns vots, a l’estira i arronsa de vendre patrimoni, privatitzar i destruir el públic,… i pagar religiosament un deute il·legítim que han contret –sense el vistiplau de ningú- per seguir funcionant, mentre els diners públics van a finançar als bancs.

I després del front de tots els partits parlamentaris es va llançar una campanya de criminalització i un linxament públic del moviment del 15M. Cal recordar aquí que davant l’amenaça de processament de Pujol per Banca Catalana-, (http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/resaca-pesada-sin-autocritica-1045338), CiU va convocar el 30 de maig del 84 contra els diputats del PSC, tirant tot tipus d’objectes i…“ El servei d’ordre convergent, no els Mossos, va prendre les regnes de la seguretat. El llavors capdavanter del PSC, Raimon Obiols, va ser agredit amb objectes, cops i insults en la mateixa porta del Parlament: «Mateu-lo! Mateu-lo!», vociferava la gentada al seu pas” (El Periódico, 17/6/11). No recordem que fossin ni jutjats ni considerats violents, ni menys antecessors de la kale borroka.

Davant els escarafalls dels mitjans sobre el suposat “atac a la democràcia” del bloqueig al Parlament, responem que aquesta “democràcia” està construïda sobre la desigualtat, l’explotació i l’opressió dels pobles. El resultat d’una reforma imposada, quan el carrer exigia la ruptura amb la dictadura franquista que es descomponia. Els mateixos partits que avui hi juguen, van pactar com escamotejar-nos el que sens dubte teníem a l’abast de la mà. I si la Constitució imposava la gens democràtica monarquia i encotillava als pobles de l’estat, després aquests “democràtics” legisladors la van arrodonir no desenvolupant ni el dret a l’habitatge ni al treball digne, sinó la llei antiterrorista, la llei de partits, les successives reformes laborals…

És molt perillós entrar en el seu terreny

L’ofensiva del Govern amenaça amb una dura repressió i exemplaritat en el càstig a qualsevol que no acati els seus dictats. Certament el mateix dia 15 a la tarda les amenaces del Govern van tenir el seu efecte i van desactivar diverses mobilitzacions convocades contra les retallades i la llei ómnibus, però és lamentable que els qui van donar el seu suport la nit del 14, volguessin distanciar-se del que va passar, davant la pressió institucional i mediàtica. Cas flagrant és el d’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, que el 14 a la nit va ser un dels ponents principals del massiu acte de l’acampada i el 15 a la tarda va fer declaracions afirmant que «Ja els vaig dir que bloquejar el Parlament no era una bona idea» (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/print-1044173.shtml), i “que deixin treballar als parlamentaris” (roda de premsa recollida per BTV, http://www.btvnoticies.cat/2011/06/15/arcadi-oliveres-demana-als-indignats-que-deixin-treballar-els-parlamentaris/).

Però cedir davant el poder no rep recompensa, sinó que al contrari, aquest mateix 16, al migdia, –el que va ordenar la brutal càrrega de desallotjament- Felip Puig, amenaçava a Oliveres d’acusar-lo davant els tribunals per la seva insinuació que podia haver-hi provocadors de la policia, com es va demostrar anys enrere en les manifestacions contra la reunió del Banc Mundial. Després Oliveres també es retractava d’aquestes paraules.

Sobre la no violència

La polèmica de la violència del 15J i el comunicat del moviment 15M separant responsabilitats és una altra de les discussions que no podem obviar. El relat dels fets que fa el comunicat del 15M, i que ha estat majoritàriament silenciat pels mitjans, arrenca de la denúncia a l’aparell d’estat del tancament i ocupació pels mossos del Parc de la Ciutadella el dia abans, les càrregues de les 6:30 del matí que van deixar una trentena de ferits i es van acompanyar de l’expropiació de mòbils i càmeres i l’absència dels mitjans, per evitar la imatge dels Mossos en plena acció, o amb les provocacions dels infiltrats que apareixen en els vídeos de youtube… Cal la seva denúncia, però hi ha una discussió que ha d’abordar-se: és només legítima la reacció no violenta davant la violència que exerceix el sistema?

Una cosa és la tàctica en un moment donat de romandre impassible davant la repressió, com es va fer al desallotjament de plaça Catalunya: va ser un gran encert, perquè va evidenciar la brutalitat policial i va incrementar molt el suport als indignats. Una altra cosa és, com reflecteix el comunicat del 15M, l’autoafirmació de la no-violència i el reconeixement que qui va insultar als diputats o va tirar a les furgonetes dels mossos, la va exercir. Perquè aquests plantejaments deslegitimen a qui tracta de defensar-se d’un acte violent amb el que té a mà. I fer aquestes declaracions quan hi havia companys/es detinguts, suposa que si es demostra que van respondre la provocació policial el moviment 15M no es respon per ells?

No condemnem al poble que resisteix amb la violència, encara que no compartim determinats mètodes, sinó que fem responsable en primer lloc a qui exerceix la violència des de l’estat. Com tampoc condemnem, ni abans ni ara, la dels conflictes obrers, siguin les lluites d’Astilleros o les de la mineria asturiana, o les dels obrers de SEAT. I no la condemnem perquè partim que enfrontem un estat de classe, capitalista, que en si mateix és violent.

Sí que combatem a les assemblees i als moviments els qui entenen la violència com la decisió individual, exemplar, que pretén imposar-se al moviment de masses, a les seves decisions, creient-se els “il·luminats” que faran “desperatar” la resta I encara i així, i no donem a l’estat que els agredeix el dret a reprimir-los, i els hem defensat enfront d’ell.

El futur del moviment dependrà dels objectius que es fixi, que entronqui amb els moviments concrets de lluita contra el sistema, com es plantejava el 14/15 contra les retallades en sanitat o educació i de la capacitat que tingui per crear mecanismes d’organització per permetre-li la continuïtat. El següent objectiu imprescindible per revertir la contraofensiva del Govern: la manifestació del 19 de juny.

Retirada dels càrrecs a tots els detinguts i identificats del 15J!

Felip Puig dimissió!

Per un pla de lluita que una el moviment 15M amb els sectors en lluita

Tots i totes a la manifestació el 19J!

Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Les protestes front al Parlament el passat 14 i 15 de juny han despertat un atac sense precedents contra el moviment nascut el 15 de maig. Aquells que fins ara acceptaven resignadament l’avanç d’un moviment imparable han vist l’oportunitat per a passar a l’ofensiva. I en el cas del Conseller Felip Puig, han vist la oportunitat de passar pàgina del ridícul fet el passat 27 de maig amb el fallit desallotjament de Plaça Catalunya. La campanya mediàtica contra el moviment magnifica interessadament incidents aïllats d’una jornada de mobilització que, seguint els criteris dels i les convocants, va tenir essencialment un caràcter no violent i pacífic.

La mobilització al Parlament va ser convocada amb un propòsit molt clar: manifestar el rebuig a uns pressupostos anti-socials, que retallen serveis públics i redueixen els nostres drets. Fa mesos que les mobilitzacions contra aquestes mesures estan en marxa: manifestacions, vagues, talls de carreteres, acampades….Res no ha pogut aturar la maquinària del govern que, seguint els dictats de les institucions internacionals, utilitza l’excusa del dèficit per retallar drets. La jornada de protesta no violenta davant del Parlament era, doncs, un pas més en l’intent d’aturar uns pressupostos destructius. Un pas necessari i legítim, front a un govern decidit a tirar endavant les retallades costi el què costi.

L’argument demagògic que la protesta era un “segrest del Parlament” i un “atac a la democràcia” és inacceptable. No són els i les manifestants qui tenen segrestat al Parlament, sinó el poder econòmic i financer. La democràcia no és només sinònim de Parlament. La democràcia és també la participació, l’autoorganització, les mobilitzacions. Cal recordar a més, que les retalles social no han passat per cap urna, i que el poble català no ha estat consultat sobre les mateixes

En aquest escenari de criminalització del moviment, resulta particularment lamentable el paper de “l’esquerra” parlamentària, en particular ICV-EUiA, tancant files amb CiU i PP. Votant amb la dreta i la dreta extrema una declaració institucional que sacralitza un Parlament cada cop més desacreditat, aquesta esquerra acovardida cedeix la iniciativa al govern, confon l’opinió pública, es desarma ella mateixa davant la provocació policial i gira l’esquena al moviment en la seva primera topada de legitimitats amb el poder. Qualsevol formació que es digui d’esquerres hagués hagut d’anunciar la seva renúncia a participar al ple del Parlament, demanar la seva suspensió, i l’aturada dels pressupostos anti-socials. La jornada del 15 de juny va posar de manifest més que mai la necessitat de construir una alternativa anticapitalista vinculada als moviments socials.

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista manifesta tot el seu suport a les mobilitzacions del passat 14 i 15 de juny, demana la llibertat sense càrrecs dels detinguts i detingudes, i denúncia la criminalització dels moviments socials.

Ara més que mai cal participar a la manifestació del 19 de juny. Una manifestació de masses serà la millor resposta a la campanya criminalitzadora contra el moviment. El 19 de juny ens hi juguem molt. Per això cal que tota la ciutadania, joves, gent gran, famílies, nens i nenes… sortim al carrer.

Els lemes de la manifestació s’ho valen:

“El carrer és nostre. No pagarem la seva crisi”
“Aturem les retallades!”

“Felip Puig dimissió!”

“Cap a una vaga general de tots i totes

Ho faran des de tots els racons del poder i especialment des dels mediàtics que dominen de manera aclaparadora. Practiquen la sordesa i volen que la gent desvalguda s’empassi els efectes de la crisi a cops de bastó i de genolls. I els tribuns de la plebs, instal·lats en el poder amb els seus privilegis tanquen files amb aquest sistema infame que col·loca a la classe política en tercer lloc en relació als problemes a l’estat espanyol. La classe política que tenim és un greu problema i ho diuen des dels organismes oficials d’estadística. Que lladrin menys i que s’ho facin mirar perquè tots ells i elles claven els genolls davant els poders fàctics de sempre.
Les revoltes són legítimes quan s’escampa una situació de tirania i de injustícia, perquè la sobirania popular i la democràcia són atributs del poble i no de les institucions que diuen representar-lo.

La distància entre els que representen a la plebs a cops de talonaris que configuren els mapes electorals i els que no voten, s’abstenen o no els han votat és immensa. I aquesta gent en la que ens incloguem té drets democràtics, i no menors que aquells dels que des de les institucions els monopolitzen a conveniència.