Archive for the ‘Opinió’ Category

Tot està preparat per a una nova farsa. L’aparent dissensió entre els sindicats CCOO i UGT i les patronals, al voltant de la denominada “reforma de la negociació col·lectiva” sembla una posada en escena que li pugui permetre al govern introduir una nova reforma laboral, aquesta vegada encaminada a desmantellar els marcs col·lectius de negociació…

Servirà aquesta reforma per crear ocupació? Podem assegurar que no, com tampoc han servit les anteriors “reformes”. Ni el Pla d’Ajustament imposat l’any passat va crear ni un sol lloc de treball, ni la salvatge ”reforma laboral” tampoc va servir per a això. Per contra, es van destruir mig milió d’ocupacions, des que va entrar en vigor. Per no parlar de l’empobriment i enduriment de les condicions d’accés a les pensions públiques, provocades per la “reforma de les pensions”, amb la complicitat d’una dirigència sindical que, lluny de ser solució de res, ja fa temps que s’ha convertit en una part important del problema.

Llavors, para a què aquesta nova reforma? Una altra vegada, per a acontentar “als mercats”, per a destruir de manera gratuïta drets socials i laborals de la gent treballadora. Per a empobrir a la població, en benefici de la banca privada, el gran empresariat i l’economia especulativa.

Els objectius de la reforma de la negociació col·lectiva, que han mantingut tan en secret, apunten clarament a un desmembrament del marc sectorial dels convenis col·lectius, deixant als treballadors de moltes empreses, que pot ser ni tinguin representació sindical, sense el referent que els garanteixi un mínim de drets. A més, l’anomenada eufemísticament “ultra activitat” dels convenis (mecanisme de continuïtat dels drets bàsics), està en el punt de mira, així com els despenjaments patronals, i els salaris lligats a la “productivitat”, és a dir, a l’explotació pura i dura.

Amb la victòria del PP en les anteriors eleccions, la patronal s’ha crescut, davant uns interlocutors, com ara CCOO i UGT, cada vegada més domesticats. Tot això apunta un panorama encara més inquietant per a la classe treballadora. Fins a quan?

Pep Juárez.

9 de juny de 2011.

Anuncis

Daniel Albarracín.

El Pacte de l’Euro és la via triada pels caps de govern de la UE per a executar el seu Pla de governabilitat econòmica. Aquest implica, entre altres coses, retallar els salaris i la despesa social, reduir els models de protecció social i introduir major precarietat laboral. Consagrant constitucionalment el corsè del Pacte d’Estabilitat, el Pacte imposa un control del dèficit (3% del PIB) i del deute públic (60%) i, amb això, el caràcter procíclic de la política econòmica. Amb ell s’aplicarà una major regressió fiscal i una reducció del sector públic. Amb el pacte, els països membres veuen reduïts els marges de la seva sobirania popular i de les polítiques econòmica, social i laboral, a l’haver d’adaptar-les a uns criteris institucionalitzats que, si no es produeixen fortes commocions polítiques i socials, seran pràcticament irreversibles.

Amb el Pacte de l’Euro, els rescats financers de Grècia, Irlanda i ara Portugal comporten un major procés encara, de socialització de deutes. Especialment del deute privat, que representava a Espanya, amb dades de 2010 del Banc d’Espanya, el 87% del total. Aquest endeutament que llastra l’economia, amb les baixades d’impostos i rescats a la banca, ha fet elevar-se el deute públic. També significa una transferència de rendes: els creditors –especialment els grans bancs centreeuropeus– veurien retornats els seus préstecs –oxigenant la seva solvència-; mentre, els nous deutes contrets pels Estats rescatats per la UE seran pagats pel conjunt de la ciutadania –a costa de menors serveis públics i drets socials- i la població assalariada –en forma de més atur, contrarreformas laborals, i de menors ingressos i drets laborals-.

Aquestes receptes aboquen a la depressió econòmica i ens sotmeten a la dictadura dels creditors; i els qui havien estat responsables de la crisi, seran els beneficiaris. No es corregiran, si no al contrari, les mateixes polítiques que han aprofundit la divergència i desenvolupament desigual a Europa. I els deutes públics augmentaran. Qui salva llavors a qui? Les gallines queden tancades amb la guineu.

No hi ha alternativa fàcil. Ens presenten dues opcions: rescat i mesures d’ajustament, o atac dels “mercats” sobre el deute públic. Com trencar aquest tràgic dilema? La petita Islàndia va desobeir: ha rebutjat les mesures d’ajustament social, no ha retornat el deute als creditors, ha encausat als responsables de la crisi, ha nacionalitzat la banca, ha rebutjat els “rescats” plantejats pels seus creditors, i estan sortint de la recessió! A més, mentre que els tipus d’interès del deute públic emès per Grècia i Irlanda han pujat després dels seus respectius rescats, els d’Islàndia han experimentat un significatiu descens.

La Confederació Europea de Sindicats, en contra del Pacte de l’Euro, proposa una emissió de Eurobonos que alleugi els abusius diferencials de primes de risc. També planteja que el Banc Central Europeu aposti per una política monetària sensible a la creació d’ocupació, i per que es desenvolupi una major cooperació entre els Estats membres.

Els sindicats del Sud d’Europa van més enllà, exigint una major regulació dels mercats financers, un impost sobre les transaccions financeres, la creació d’una Agència Europea del Deute –embrió d’un Tresor Públic Europeu–, i un major pressupost públic per a la UE. Aquestes mesures serien eficaces per a tallar la sagnia recessiva, atès que desbloquejarien el curtcircuit financer existent; permetrien a més bastir algunes bases per a una reforma progressista més ambiciosa.

Però fer front a la crisi en benefici de la majoria exigiria fins i tot mesures de major importància i audàcia: rebuig de les mesures d’ajustament i socialització del deute; auditoria pública de les condicions en que es va emetre, es va adquirir i es va finançar el deute públic; reestructuració i quitacions del deute contret de manera socialment rebutjable –de manera que els creditors carreguin amb el pes principal de la crisi–; recuperació de la banca pública; i refiscalització de les rendes del capital, invertint els nous ingressos públics en iniciatives d’utilitat social i de transició energètica sostenible, amb efectes de reactivació econòmica i generació d’ocupació.

Cal un canvi profund en la política europea que impulsi no només una ferma regulació dels mercats financers, sinó també l’harmonització fiscal internacional, basada en impostos directes i progressius, així com una equiparació de drets socials i salarials a l’alça. La gestió del dèficit i el deute hauria de prefigurar-se amb un criteri que garanteixi polítiques d’inversió contracícliques en la recessió que vivim, la qual cosa impedeix el Pacte de l’Euro.

Cal trobar un camí cap a una aliança supranacional que posi en tensió a la UE, que s’oposi i desobeeixi el Pacte de l’Euro i que es solidaritzi i coordini políticament per a començar a construir altra Europa. Del que es tracta, en suma, és de pressionar amb base i criteris ferms per a conduir les polítiques de la UE a favor de la majoria social que representa a la classe treballadora, en una orientació diametralment oposada al que és cada vegada més una Europa al servei de les grans oligarquies financeres.

Aquest article també és signat per Bibiana Medialdea, Bruno Estrada, Manuel Garí i Nacho Álvarez