La violència de la seva “democràcia”-Lluita Internacionalista

Posted: 19/06/2011 by ixent2011 in Sense Categoria

La violència no agrada a ningú, però la realitat és que la més gran, ni la veiem. Estem tan acostumats a la violència sistema, que ja ni la notem. La violència d’un Parlament, que com l’estatal, ha estat còmplice dels desnonaments, d’acomiadaments que han portat a la misèria a famílies senceres, a posar els diners públics en benefici dels bancs i les patronals… I que ara pretén legitimar l’espoli dels i les treballadores amb les retallades a la sanitat i l’educació públiques… un espoli que mai han consultat ni als seus votants ni a la resta de la tan esbombada ciutadania ni catalana ni de l’estat espanyol.

Aquesta violència brutal, que els partits del règim serveixen en safata al capital des de les institucions, i que costa milers de vides, sembla legitimada per fer-se a l’empara de la “democràcia”, com si el fet d’haver rebut un vot cada quatre anys donés un xec en blanc per poder aixafar “legítimament” les condicions de vida de milions, o si justifiqués el dret a prémer el botó del seu escó per eliminar conquestes que havia aconseguit la classe obrera després de grans lluites.

Els parlamentaris que dimecres s’adreçaven al Parlament de Catalunya anaven a votar a favor, o donar la imatge d’estar en contra sabent que permetrien el pas d’una llarguíssima conculcació de drets, estaven exercint la pitjor de les violències: la de legitimar un altre brutal espoli a les vides dels treballadors i treballadores.

Per fer expressa la determinació que no es permetria l’antidemocràtic robatori que es preparava, a plaça Catalunya es va votar el bloqueig al Parlament, com s’estava fent a Grècia amb la vaga general. O és que algú creu que va ser antidemocràtic el bloqueig de 100.000 joves i treballadors al parlament d’Atenes, venut als dictats del FMI amb un pla d’ajust sagnant que deixa a milions de persones a l’estacada per satisfer el deute dels mercats? Aquí la correlació de forces no és (encara) la mateixa, però això no deslegitima l’acció en si mateixa.

És vergonyós que parlamentaris que teòricament s’oposen i que abans de les eleccions “sentien seu” el 15M –com ICV-EUiA o sectors del PSC-, correguessin cap al seu escó en lloc de posar-se al servei de la mobilització. Era molt fàcil des d’una democràcia, diríem que només pseudo-radical, exigir un referèndum sobre les retallades o la llei òmnibus o sobre el no pagament del deute (l’única partida del pressupost que augmenta l’any que ve),…

I és molt més greu que tots, braç a braç, d’IC/EuiA al PP, o de Ciutadans a SI, recolzessin un comunicat conjunt de denúncia dels manifestants i exigència d’una dura repressió. En realitat tots ells s’unien darrere del conseller d’interior Felip Puig, perquè la mobilització posava en dubte la legitimitat que els donen uns vots, a l’estira i arronsa de vendre patrimoni, privatitzar i destruir el públic,… i pagar religiosament un deute il·legítim que han contret –sense el vistiplau de ningú- per seguir funcionant, mentre els diners públics van a finançar als bancs.

I després del front de tots els partits parlamentaris es va llançar una campanya de criminalització i un linxament públic del moviment del 15M. Cal recordar aquí que davant l’amenaça de processament de Pujol per Banca Catalana-, (http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/resaca-pesada-sin-autocritica-1045338), CiU va convocar el 30 de maig del 84 contra els diputats del PSC, tirant tot tipus d’objectes i…“ El servei d’ordre convergent, no els Mossos, va prendre les regnes de la seguretat. El llavors capdavanter del PSC, Raimon Obiols, va ser agredit amb objectes, cops i insults en la mateixa porta del Parlament: «Mateu-lo! Mateu-lo!», vociferava la gentada al seu pas” (El Periódico, 17/6/11). No recordem que fossin ni jutjats ni considerats violents, ni menys antecessors de la kale borroka.

Davant els escarafalls dels mitjans sobre el suposat “atac a la democràcia” del bloqueig al Parlament, responem que aquesta “democràcia” està construïda sobre la desigualtat, l’explotació i l’opressió dels pobles. El resultat d’una reforma imposada, quan el carrer exigia la ruptura amb la dictadura franquista que es descomponia. Els mateixos partits que avui hi juguen, van pactar com escamotejar-nos el que sens dubte teníem a l’abast de la mà. I si la Constitució imposava la gens democràtica monarquia i encotillava als pobles de l’estat, després aquests “democràtics” legisladors la van arrodonir no desenvolupant ni el dret a l’habitatge ni al treball digne, sinó la llei antiterrorista, la llei de partits, les successives reformes laborals…

És molt perillós entrar en el seu terreny

L’ofensiva del Govern amenaça amb una dura repressió i exemplaritat en el càstig a qualsevol que no acati els seus dictats. Certament el mateix dia 15 a la tarda les amenaces del Govern van tenir el seu efecte i van desactivar diverses mobilitzacions convocades contra les retallades i la llei ómnibus, però és lamentable que els qui van donar el seu suport la nit del 14, volguessin distanciar-se del que va passar, davant la pressió institucional i mediàtica. Cas flagrant és el d’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, que el 14 a la nit va ser un dels ponents principals del massiu acte de l’acampada i el 15 a la tarda va fer declaracions afirmant que «Ja els vaig dir que bloquejar el Parlament no era una bona idea» (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/print-1044173.shtml), i “que deixin treballar als parlamentaris” (roda de premsa recollida per BTV, http://www.btvnoticies.cat/2011/06/15/arcadi-oliveres-demana-als-indignats-que-deixin-treballar-els-parlamentaris/).

Però cedir davant el poder no rep recompensa, sinó que al contrari, aquest mateix 16, al migdia, –el que va ordenar la brutal càrrega de desallotjament- Felip Puig, amenaçava a Oliveres d’acusar-lo davant els tribunals per la seva insinuació que podia haver-hi provocadors de la policia, com es va demostrar anys enrere en les manifestacions contra la reunió del Banc Mundial. Després Oliveres també es retractava d’aquestes paraules.

Sobre la no violència

La polèmica de la violència del 15J i el comunicat del moviment 15M separant responsabilitats és una altra de les discussions que no podem obviar. El relat dels fets que fa el comunicat del 15M, i que ha estat majoritàriament silenciat pels mitjans, arrenca de la denúncia a l’aparell d’estat del tancament i ocupació pels mossos del Parc de la Ciutadella el dia abans, les càrregues de les 6:30 del matí que van deixar una trentena de ferits i es van acompanyar de l’expropiació de mòbils i càmeres i l’absència dels mitjans, per evitar la imatge dels Mossos en plena acció, o amb les provocacions dels infiltrats que apareixen en els vídeos de youtube… Cal la seva denúncia, però hi ha una discussió que ha d’abordar-se: és només legítima la reacció no violenta davant la violència que exerceix el sistema?

Una cosa és la tàctica en un moment donat de romandre impassible davant la repressió, com es va fer al desallotjament de plaça Catalunya: va ser un gran encert, perquè va evidenciar la brutalitat policial i va incrementar molt el suport als indignats. Una altra cosa és, com reflecteix el comunicat del 15M, l’autoafirmació de la no-violència i el reconeixement que qui va insultar als diputats o va tirar a les furgonetes dels mossos, la va exercir. Perquè aquests plantejaments deslegitimen a qui tracta de defensar-se d’un acte violent amb el que té a mà. I fer aquestes declaracions quan hi havia companys/es detinguts, suposa que si es demostra que van respondre la provocació policial el moviment 15M no es respon per ells?

No condemnem al poble que resisteix amb la violència, encara que no compartim determinats mètodes, sinó que fem responsable en primer lloc a qui exerceix la violència des de l’estat. Com tampoc condemnem, ni abans ni ara, la dels conflictes obrers, siguin les lluites d’Astilleros o les de la mineria asturiana, o les dels obrers de SEAT. I no la condemnem perquè partim que enfrontem un estat de classe, capitalista, que en si mateix és violent.

Sí que combatem a les assemblees i als moviments els qui entenen la violència com la decisió individual, exemplar, que pretén imposar-se al moviment de masses, a les seves decisions, creient-se els “il·luminats” que faran “desperatar” la resta I encara i així, i no donem a l’estat que els agredeix el dret a reprimir-los, i els hem defensat enfront d’ell.

El futur del moviment dependrà dels objectius que es fixi, que entronqui amb els moviments concrets de lluita contra el sistema, com es plantejava el 14/15 contra les retallades en sanitat o educació i de la capacitat que tingui per crear mecanismes d’organització per permetre-li la continuïtat. El següent objectiu imprescindible per revertir la contraofensiva del Govern: la manifestació del 19 de juny.

Retirada dels càrrecs a tots els detinguts i identificats del 15J!

Felip Puig dimissió!

Per un pla de lluita que una el moviment 15M amb els sectors en lluita

Tots i totes a la manifestació el 19J!

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s