Arxivar per Juny, 2011

Fa un parell de dies, Evangelos Venizelos estava al servei dels traficants d’armes i com a ministre de defensa en el mes de febrer anunciava la compra de bombes a Israel per equipar els avions de combat grecs SPICE destinant 100 milions d’euros a impulsar el projecte d’armament grec. Grècia és el cinquè importador d’armes. Venizelos fa poc va ser nomenat viceprimer ministre i ministre d’Economia en una remodelació del Govern amb l’objectiu de tancar files en un PASOK que es podia dividir a causa de l’aprovació del pla d’austeritat al Parlament el passat 28 de juny.
Ha deixat el ministeri de defensa per tal d’emprendre una guerra contra el poble grec segons els plans establerts per Papandreu i la Unió Europea.
Els programes d’austeritat a Grècia l’han enfonsada més cap a la recessió com es manifesta amb la davallada del PIB per tercer any consecutiu (-2% el 2009, -4, 5% el 2010, -3, 1% el 2011), mentre que la taxa d’atur arriba al 16%.

Els diputats grecs han aprovat un pla d’ajustament que enfonsarà en la pobresa a la majoria dels habitants per a salvar als financers.

S’incrementaran en un terç els impostos sobre els carburants, el tabac i l’alcohol. Pujaran impostos indirectes com l’IVA, que en el cas de bars i restaurants passarà d’un 13% a un 23% provocant a la vegada una menor possibilitat d’atraure el turisme, la primera font d’ingressos.

També es gravaran béns de luxe com piscines i iots, a més d’introduir una nova taxa “solidària” en les llars propera al 5%.

Els salaris del sector públic es reduiran un 15% i es volen retallar els sous dels empleats d’empreses públiques en un 30% almenys.

El Govern vol retallar en un 25% les plantilles públiques fins a 2015, qüestió que afecta a 150.000 funcionaris.

Els empleats públics ja no percebran pagues extraordinàries però hauran de treballar més hores, amb una setmana laboral que passarà de 37,5 a 40 hores.

La despesa en educació es retallarà, tancant-se 1.976 escoles. El pressupost de la Seguretat Social es reduirà en 1.090 milions d’euros aquest any, en 1.280 milions l’any 2012, en 1.030 milions en 2013, en 1.010 milions en 2014 i en 700 milions en 2015.

L’edat de jubilació passarà a ser als 65 anys des dels 61 anys actuals i amb 40 anys cotitzats.

Es privatitzaran empreses públiques, com el monopoli d’apostes OPAP, l’ Hellenic Postbank, alguns ports, Hellenic Telecom i es vendran accions de Athens Water, Hellenic Petroleum, PPC electric utility, i ATEank, així com d’aeroports, d’autopistes, terres estatals, i drets miners.

Les retallades de Venizelos inclouen també -per primera vegada en tres dècades- una retallada del pressupost per a comprar armament, que en 2013 baixarà en 250 milions d’euros, i altres 350 milions en 2014.

Però els Grecs no podran pagar.La solució a Grècia passa per la cancel·lació dels deutes il · legítims i per un desafiament progressiu a la lliure circulació de capitals i de la propietat privada del sistema bancari

Anuncis

19 J – Un pas endavant.

Posted: 22/06/2011 by ixent2011 in Sense Categoria

Pep Juàrez
Juny 2011

Davant la convocatòria del passat 19-J, els mitjans afins al règim s’han emprat a fons per a criminalitzar, menysprear i dividir al moviment. Després de la repressió de la Plaça de Catalunya, i dels successos del Parc de la Ciutadella, de Barcelona, provocadors infiltrats inclosos, els intents de vincular al conjunt del moviment 15 M amb la violència, i deslegitimar-lo, no semblen haver fet forat entre una ciutadania cada dia més farta de les corruptel·les, de les regles de joc trucades i d’una classe política i burocràtica que actuen com a titelles al servei del capital especulatiu.

Però han escopit al cel i els ha caigut en la cara. Perquè la jornada del 19 de juny s’ha saldat amb una mobilització com no es recordava des de les realitzades contra la guerra de l’Iraq, ara fa més de vuit anys. En el plànol quantitatiu, la mobilització coordinada i massiva en més de seixanta ciutats de l’Estat espanyol ha sorprès a propis i estranys, i dóna fe que, a pesar de no pocs dubtes, incerteses i fins i tot contradiccions, el moviment ciutadà conserva i reforça tot el seu potencial, i se situa cada vegada més fora del control dels mitjans oficials.També s’ha produït un salt qualitatiu important. El fet de cridar a la mobilització del 19-J contra el Pacte de l’Euro, a més de ser oportú i necessari, ha dotat al moviment del 15-M d’uns continguts que fins ara no tenia, i d’una coherència que li permeten un recorregut potser més llarg de l’esperat. Si en el Pacte de l’Euro es condensen les agressions contra els drets laborals i socials de la població europea més importants dels últims seixanta anys, el moviment 15-M ha sabut identificar i treure del seu secretisme a aquest Pacte, i denunciar l’enèsima jugada bruta dels buròcrates de Brussel·les, al servei de les elits capitalistes.Però succeeix que el govern de Zapatero, com l’alumne més aplicat de la Comissió Europea, del FMI i del BCE, ja fa més d’un any que s’ha afanyat a implementar bona part de les mesures incloses en el Pacte de l’Euro: la rebaixa en el sou dels treballadors de l’administració pública, la reforma laboral, la congelació i reforma de les pensions públiques (amb la complicitat dels directius de CC.OO. i UGT), la venda de les Caixes d’Estalvi al capital privat i la reforma (desmantellament) de la negociació col·lectiva.Per això, i coherentment amb la mobilització del 19-J en contra del Pacte de l’Euro, el moviment ha d’avançar en l’exigència de la derogació de totes aquestes mesures, ja imposades contra la majoria social, i avançar en la preparació de les condicions que facin possible com més aviat altra vaga general amb aquest objectiu, aquesta vegada fora de la tutela i de les maniobres de la domesticada burocràcia sindical. Si volem realment una democràcia real, al servei dels treballadors i la ciutadania, una societat justa i equitativa amb drets per a tothom, i una sortida social a la crisi, necessàriament s’haurà de recórrer aquest camí. Libiamo…!19 de juny, 20 hores, carrer Riera de Palma, davant el Teatre Principal. Entre la multitud que va sortir a presenciar el pas de la manifestació, es trobava, omplint l’escalinata que dóna accés a la Plaça Major, un grup de persones massa endiumenjades, fins i tot per ser diumenge. Eren els cantants i actors de l’òpera La Traviata, de Verdi, que durant aquests dies s’estava representant en el Teatre. Ja bé passada la capçalera de la manifestació, la gent els va identificar: Que cantin, que cantin! El tenor no es va fer pregar massa , i des de la finestra balconera del primer pis del Teatre es va arrencar amb el Libiamo!, respost pel cor de les escales, als quals es van unir els centenars de manifestants que estibaven aquest tram del carrer. Va ser un moment únic i excepcional, la casual coincidència de dos móns aparentment tan distints. El resultat no va poder ser millor: un brindis per la llarga vida de la lluita social.

La violència no agrada a ningú, però la realitat és que la més gran, ni la veiem. Estem tan acostumats a la violència sistema, que ja ni la notem. La violència d’un Parlament, que com l’estatal, ha estat còmplice dels desnonaments, d’acomiadaments que han portat a la misèria a famílies senceres, a posar els diners públics en benefici dels bancs i les patronals… I que ara pretén legitimar l’espoli dels i les treballadores amb les retallades a la sanitat i l’educació públiques… un espoli que mai han consultat ni als seus votants ni a la resta de la tan esbombada ciutadania ni catalana ni de l’estat espanyol.

Aquesta violència brutal, que els partits del règim serveixen en safata al capital des de les institucions, i que costa milers de vides, sembla legitimada per fer-se a l’empara de la “democràcia”, com si el fet d’haver rebut un vot cada quatre anys donés un xec en blanc per poder aixafar “legítimament” les condicions de vida de milions, o si justifiqués el dret a prémer el botó del seu escó per eliminar conquestes que havia aconseguit la classe obrera després de grans lluites.

Els parlamentaris que dimecres s’adreçaven al Parlament de Catalunya anaven a votar a favor, o donar la imatge d’estar en contra sabent que permetrien el pas d’una llarguíssima conculcació de drets, estaven exercint la pitjor de les violències: la de legitimar un altre brutal espoli a les vides dels treballadors i treballadores.

Per fer expressa la determinació que no es permetria l’antidemocràtic robatori que es preparava, a plaça Catalunya es va votar el bloqueig al Parlament, com s’estava fent a Grècia amb la vaga general. O és que algú creu que va ser antidemocràtic el bloqueig de 100.000 joves i treballadors al parlament d’Atenes, venut als dictats del FMI amb un pla d’ajust sagnant que deixa a milions de persones a l’estacada per satisfer el deute dels mercats? Aquí la correlació de forces no és (encara) la mateixa, però això no deslegitima l’acció en si mateixa.

És vergonyós que parlamentaris que teòricament s’oposen i que abans de les eleccions “sentien seu” el 15M –com ICV-EUiA o sectors del PSC-, correguessin cap al seu escó en lloc de posar-se al servei de la mobilització. Era molt fàcil des d’una democràcia, diríem que només pseudo-radical, exigir un referèndum sobre les retallades o la llei òmnibus o sobre el no pagament del deute (l’única partida del pressupost que augmenta l’any que ve),…

I és molt més greu que tots, braç a braç, d’IC/EuiA al PP, o de Ciutadans a SI, recolzessin un comunicat conjunt de denúncia dels manifestants i exigència d’una dura repressió. En realitat tots ells s’unien darrere del conseller d’interior Felip Puig, perquè la mobilització posava en dubte la legitimitat que els donen uns vots, a l’estira i arronsa de vendre patrimoni, privatitzar i destruir el públic,… i pagar religiosament un deute il·legítim que han contret –sense el vistiplau de ningú- per seguir funcionant, mentre els diners públics van a finançar als bancs.

I després del front de tots els partits parlamentaris es va llançar una campanya de criminalització i un linxament públic del moviment del 15M. Cal recordar aquí que davant l’amenaça de processament de Pujol per Banca Catalana-, (http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/resaca-pesada-sin-autocritica-1045338), CiU va convocar el 30 de maig del 84 contra els diputats del PSC, tirant tot tipus d’objectes i…“ El servei d’ordre convergent, no els Mossos, va prendre les regnes de la seguretat. El llavors capdavanter del PSC, Raimon Obiols, va ser agredit amb objectes, cops i insults en la mateixa porta del Parlament: «Mateu-lo! Mateu-lo!», vociferava la gentada al seu pas” (El Periódico, 17/6/11). No recordem que fossin ni jutjats ni considerats violents, ni menys antecessors de la kale borroka.

Davant els escarafalls dels mitjans sobre el suposat “atac a la democràcia” del bloqueig al Parlament, responem que aquesta “democràcia” està construïda sobre la desigualtat, l’explotació i l’opressió dels pobles. El resultat d’una reforma imposada, quan el carrer exigia la ruptura amb la dictadura franquista que es descomponia. Els mateixos partits que avui hi juguen, van pactar com escamotejar-nos el que sens dubte teníem a l’abast de la mà. I si la Constitució imposava la gens democràtica monarquia i encotillava als pobles de l’estat, després aquests “democràtics” legisladors la van arrodonir no desenvolupant ni el dret a l’habitatge ni al treball digne, sinó la llei antiterrorista, la llei de partits, les successives reformes laborals…

És molt perillós entrar en el seu terreny

L’ofensiva del Govern amenaça amb una dura repressió i exemplaritat en el càstig a qualsevol que no acati els seus dictats. Certament el mateix dia 15 a la tarda les amenaces del Govern van tenir el seu efecte i van desactivar diverses mobilitzacions convocades contra les retallades i la llei ómnibus, però és lamentable que els qui van donar el seu suport la nit del 14, volguessin distanciar-se del que va passar, davant la pressió institucional i mediàtica. Cas flagrant és el d’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, que el 14 a la nit va ser un dels ponents principals del massiu acte de l’acampada i el 15 a la tarda va fer declaracions afirmant que «Ja els vaig dir que bloquejar el Parlament no era una bona idea» (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/print-1044173.shtml), i “que deixin treballar als parlamentaris” (roda de premsa recollida per BTV, http://www.btvnoticies.cat/2011/06/15/arcadi-oliveres-demana-als-indignats-que-deixin-treballar-els-parlamentaris/).

Però cedir davant el poder no rep recompensa, sinó que al contrari, aquest mateix 16, al migdia, –el que va ordenar la brutal càrrega de desallotjament- Felip Puig, amenaçava a Oliveres d’acusar-lo davant els tribunals per la seva insinuació que podia haver-hi provocadors de la policia, com es va demostrar anys enrere en les manifestacions contra la reunió del Banc Mundial. Després Oliveres també es retractava d’aquestes paraules.

Sobre la no violència

La polèmica de la violència del 15J i el comunicat del moviment 15M separant responsabilitats és una altra de les discussions que no podem obviar. El relat dels fets que fa el comunicat del 15M, i que ha estat majoritàriament silenciat pels mitjans, arrenca de la denúncia a l’aparell d’estat del tancament i ocupació pels mossos del Parc de la Ciutadella el dia abans, les càrregues de les 6:30 del matí que van deixar una trentena de ferits i es van acompanyar de l’expropiació de mòbils i càmeres i l’absència dels mitjans, per evitar la imatge dels Mossos en plena acció, o amb les provocacions dels infiltrats que apareixen en els vídeos de youtube… Cal la seva denúncia, però hi ha una discussió que ha d’abordar-se: és només legítima la reacció no violenta davant la violència que exerceix el sistema?

Una cosa és la tàctica en un moment donat de romandre impassible davant la repressió, com es va fer al desallotjament de plaça Catalunya: va ser un gran encert, perquè va evidenciar la brutalitat policial i va incrementar molt el suport als indignats. Una altra cosa és, com reflecteix el comunicat del 15M, l’autoafirmació de la no-violència i el reconeixement que qui va insultar als diputats o va tirar a les furgonetes dels mossos, la va exercir. Perquè aquests plantejaments deslegitimen a qui tracta de defensar-se d’un acte violent amb el que té a mà. I fer aquestes declaracions quan hi havia companys/es detinguts, suposa que si es demostra que van respondre la provocació policial el moviment 15M no es respon per ells?

No condemnem al poble que resisteix amb la violència, encara que no compartim determinats mètodes, sinó que fem responsable en primer lloc a qui exerceix la violència des de l’estat. Com tampoc condemnem, ni abans ni ara, la dels conflictes obrers, siguin les lluites d’Astilleros o les de la mineria asturiana, o les dels obrers de SEAT. I no la condemnem perquè partim que enfrontem un estat de classe, capitalista, que en si mateix és violent.

Sí que combatem a les assemblees i als moviments els qui entenen la violència com la decisió individual, exemplar, que pretén imposar-se al moviment de masses, a les seves decisions, creient-se els “il·luminats” que faran “desperatar” la resta I encara i així, i no donem a l’estat que els agredeix el dret a reprimir-los, i els hem defensat enfront d’ell.

El futur del moviment dependrà dels objectius que es fixi, que entronqui amb els moviments concrets de lluita contra el sistema, com es plantejava el 14/15 contra les retallades en sanitat o educació i de la capacitat que tingui per crear mecanismes d’organització per permetre-li la continuïtat. El següent objectiu imprescindible per revertir la contraofensiva del Govern: la manifestació del 19 de juny.

Retirada dels càrrecs a tots els detinguts i identificats del 15J!

Felip Puig dimissió!

Per un pla de lluita que una el moviment 15M amb els sectors en lluita

Tots i totes a la manifestació el 19J!

Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Les protestes front al Parlament el passat 14 i 15 de juny han despertat un atac sense precedents contra el moviment nascut el 15 de maig. Aquells que fins ara acceptaven resignadament l’avanç d’un moviment imparable han vist l’oportunitat per a passar a l’ofensiva. I en el cas del Conseller Felip Puig, han vist la oportunitat de passar pàgina del ridícul fet el passat 27 de maig amb el fallit desallotjament de Plaça Catalunya. La campanya mediàtica contra el moviment magnifica interessadament incidents aïllats d’una jornada de mobilització que, seguint els criteris dels i les convocants, va tenir essencialment un caràcter no violent i pacífic.

La mobilització al Parlament va ser convocada amb un propòsit molt clar: manifestar el rebuig a uns pressupostos anti-socials, que retallen serveis públics i redueixen els nostres drets. Fa mesos que les mobilitzacions contra aquestes mesures estan en marxa: manifestacions, vagues, talls de carreteres, acampades….Res no ha pogut aturar la maquinària del govern que, seguint els dictats de les institucions internacionals, utilitza l’excusa del dèficit per retallar drets. La jornada de protesta no violenta davant del Parlament era, doncs, un pas més en l’intent d’aturar uns pressupostos destructius. Un pas necessari i legítim, front a un govern decidit a tirar endavant les retallades costi el què costi.

L’argument demagògic que la protesta era un “segrest del Parlament” i un “atac a la democràcia” és inacceptable. No són els i les manifestants qui tenen segrestat al Parlament, sinó el poder econòmic i financer. La democràcia no és només sinònim de Parlament. La democràcia és també la participació, l’autoorganització, les mobilitzacions. Cal recordar a més, que les retalles social no han passat per cap urna, i que el poble català no ha estat consultat sobre les mateixes

En aquest escenari de criminalització del moviment, resulta particularment lamentable el paper de “l’esquerra” parlamentària, en particular ICV-EUiA, tancant files amb CiU i PP. Votant amb la dreta i la dreta extrema una declaració institucional que sacralitza un Parlament cada cop més desacreditat, aquesta esquerra acovardida cedeix la iniciativa al govern, confon l’opinió pública, es desarma ella mateixa davant la provocació policial i gira l’esquena al moviment en la seva primera topada de legitimitats amb el poder. Qualsevol formació que es digui d’esquerres hagués hagut d’anunciar la seva renúncia a participar al ple del Parlament, demanar la seva suspensió, i l’aturada dels pressupostos anti-socials. La jornada del 15 de juny va posar de manifest més que mai la necessitat de construir una alternativa anticapitalista vinculada als moviments socials.

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista manifesta tot el seu suport a les mobilitzacions del passat 14 i 15 de juny, demana la llibertat sense càrrecs dels detinguts i detingudes, i denúncia la criminalització dels moviments socials.

Ara més que mai cal participar a la manifestació del 19 de juny. Una manifestació de masses serà la millor resposta a la campanya criminalitzadora contra el moviment. El 19 de juny ens hi juguem molt. Per això cal que tota la ciutadania, joves, gent gran, famílies, nens i nenes… sortim al carrer.

Els lemes de la manifestació s’ho valen:

“El carrer és nostre. No pagarem la seva crisi”
“Aturem les retallades!”

“Felip Puig dimissió!”

“Cap a una vaga general de tots i totes

Ho faran des de tots els racons del poder i especialment des dels mediàtics que dominen de manera aclaparadora. Practiquen la sordesa i volen que la gent desvalguda s’empassi els efectes de la crisi a cops de bastó i de genolls. I els tribuns de la plebs, instal·lats en el poder amb els seus privilegis tanquen files amb aquest sistema infame que col·loca a la classe política en tercer lloc en relació als problemes a l’estat espanyol. La classe política que tenim és un greu problema i ho diuen des dels organismes oficials d’estadística. Que lladrin menys i que s’ho facin mirar perquè tots ells i elles claven els genolls davant els poders fàctics de sempre.
Les revoltes són legítimes quan s’escampa una situació de tirania i de injustícia, perquè la sobirania popular i la democràcia són atributs del poble i no de les institucions que diuen representar-lo.

La distància entre els que representen a la plebs a cops de talonaris que configuren els mapes electorals i els que no voten, s’abstenen o no els han votat és immensa. I aquesta gent en la que ens incloguem té drets democràtics, i no menors que aquells dels que des de les institucions els monopolitzen a conveniència.

Tot està preparat per a una nova farsa. L’aparent dissensió entre els sindicats CCOO i UGT i les patronals, al voltant de la denominada “reforma de la negociació col·lectiva” sembla una posada en escena que li pugui permetre al govern introduir una nova reforma laboral, aquesta vegada encaminada a desmantellar els marcs col·lectius de negociació…

Servirà aquesta reforma per crear ocupació? Podem assegurar que no, com tampoc han servit les anteriors “reformes”. Ni el Pla d’Ajustament imposat l’any passat va crear ni un sol lloc de treball, ni la salvatge ”reforma laboral” tampoc va servir per a això. Per contra, es van destruir mig milió d’ocupacions, des que va entrar en vigor. Per no parlar de l’empobriment i enduriment de les condicions d’accés a les pensions públiques, provocades per la “reforma de les pensions”, amb la complicitat d’una dirigència sindical que, lluny de ser solució de res, ja fa temps que s’ha convertit en una part important del problema.

Llavors, para a què aquesta nova reforma? Una altra vegada, per a acontentar “als mercats”, per a destruir de manera gratuïta drets socials i laborals de la gent treballadora. Per a empobrir a la població, en benefici de la banca privada, el gran empresariat i l’economia especulativa.

Els objectius de la reforma de la negociació col·lectiva, que han mantingut tan en secret, apunten clarament a un desmembrament del marc sectorial dels convenis col·lectius, deixant als treballadors de moltes empreses, que pot ser ni tinguin representació sindical, sense el referent que els garanteixi un mínim de drets. A més, l’anomenada eufemísticament “ultra activitat” dels convenis (mecanisme de continuïtat dels drets bàsics), està en el punt de mira, així com els despenjaments patronals, i els salaris lligats a la “productivitat”, és a dir, a l’explotació pura i dura.

Amb la victòria del PP en les anteriors eleccions, la patronal s’ha crescut, davant uns interlocutors, com ara CCOO i UGT, cada vegada més domesticats. Tot això apunta un panorama encara més inquietant per a la classe treballadora. Fins a quan?

Pep Juárez.

9 de juny de 2011.